dijous, 18 de setembre de 2014

PATRICIA GABANCHO I LES DONES DEL 1714

Article trobat  al Col.lectiu d'antiartistes, escrit per l'Eduard. El compartim, perquè val la pena!


Patrícia Gabancho presentava ahir a Reus el seu últim llibre "Les dones del 1714" (Columna, 2014). Ho va fer al Casal de la Dona, magnífic espai dins del Centre Cívic del barri del Carme, que s'ha reconstruït al voltant dels antics rentadors. És un espai entranyable i ple de records per a mi. El recordo encara en funcionament, quan la meva àvia encara l'usava per fer la bugada, arribant-s'hi des del seu piset al proper carrer de la Girada. És també un tipus d'espai rellevant per a la història de moltes comunitats, ja que antany era un punt central en el dia a dia de la vida de les dones. Les dones, que tant són negligides en els manuals d'Història. Com va dir Patricia Gabancho, coneixem molt poc de la vida dels homes que feien les guerres que ens expliquen, però molt menys de la de les dones que sostenien el dia a dia que les guerres van alterar però no destruir.

El llibre, segons aclareix la pròpia autora a la seva introducció, està format per diferents capítols, cada un dedicat a una dona rellevant,des de la reina Elisabet a Maria Àngels Sala, la dona del cònsol holandès Joan Kies. Kies és important en la història d'aquells anys que ara remembrem en el tricentenari de la derrota catalana contra les tropes castellanes i franceses. I ens enllaça amb Reus i el Camp de Tarragona, ja que es va dedicar a l'exportació d'aiguardent, un element que seria bàsic en el desencadenament en aquella guerra. És també avui conegut per ser propietari d'una de les cases arrasades que es poden veure a la reconstrucció històrica del Born, que ha dirigit Albert Garcia Espuche.

D'aquest historiador he pogut consultar aquest estiu la seva monumental obra "Barcelona, una ciutat assetjada, 1713-1714", i ha col·laborat en l'obra de Gabancho, amb d'altres historiadors i estudiosos prestigiosos. Aquest sol fet és garantia que aquest llibre s'afegeix a una llarga sèrie d'obres, de ficció o d'assaig, que han vingut a reconstruir la memòria d'uns anys tan decisius per a la Història d'aquest país nostre, una memòria sepultada o tergiversada a consciència per la historiografia oficial espanyola.

Patricia Gabancho, coneguda periodista, tertuliana, i també activista per les llibertats d'aquest país que sembla haver adoptat com a propi, va preferir de fet abordar una explicació de la història de Catalunya d'aquests tres-cents anys transcorreguts, deixant l'explicació del llibre als seus lectors. Ho va fer amb una capacitat de síntesi i de claredat del tot admirable, i va posar l'accent sobretot en el fil conductor directe que ens lliga a aquells fets i a les vides dels que els van protagonitzar i en molts casos patir, els nostres rebesavis, com els va anomenar Àngels Ollé, la pedagoga i presidenta del Pacte pel Dret a Decidir local que va efectuar la introducció de l'acte.

Patricia Gabancho va acabar recuperant un document fonamental de la nostra història, el famós article "La patria nueva" que va publicar Joan Maragall per la Diada de 1902 -i que li suposaria ser processat-, una peça emblemàtica quant mostra la continuïtat històrica que lliga la Renaixença  als intents de Catalunya al llarg del segle XX de resituar la seva posició subordinada al si de l'Estat sorgit de 1714. Gabancho va llegir els últims paràgrafs i no va poder evitar que se li trenqués la veu de l'emoció amb l'última frase:

 Y a los viejos de la España vieja les diremos:
-Podéis todavía tiranizarnos, calumniarnos, oprimirnos, escarnecernos... No importa... De uno u otro modo os venceremos, porque llevamos dentro un impulso de victoria y hemos olvidado hacer otra cosa.
-Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria -nos contestarán incoherentmente-; pero, ¡ay! de vosotros; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española.
A lo cual contestaremos riendo:
-Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas.

Que aquestes paraules siguin avui tan vigents diu millor que cap altra cosa com van acabar els successius intents engegats pels catalans de recuperar poca o molta de la seva sobirania. Fins avui.

Cap comentari:

Publica un comentari