dissabte, 30 de maig del 2015

On és el meu estel?

La Maria Roser del blog Petiteses ens envia aquest conte ple de sentiment. 
Moltes gràcies M Roser!

ON  ÉS  EL  MEU  ESTEL  ?

Cada dia, quan ja és negra nit, surto al terrat per veure si albiro algun estel, cosa que no passa gaire sovint, pels vols de Barcelona. Amb els colzes repenjats a la barana, entre les flors i la senyera, contemplo el cel...
Dels pocs estels que aconsegueixo veure, n'hi ha un que em crida especialment l'atenció, perquè el veig cada dia i sempre el tinc al davant, només cal que alci els ulls ...M'hi puc passar força estona mirant-lo i somniant coses agradables, que m'agradaria que es fessin realitat i penso que el meu estel( ja me n'he apropiat) les pot fer possible.

Ja feia uns dies que al capvespre , el cel s'ennuvolava i, és clar, era inútil buscar el meu amic, perquè d'astres ni un i jo estava molt  trista, fins i tot, les flors estaven una mica pansides...La primera nit que el cel va tornar a estar serè, vaig sortir, amb l'esperança de retrobar-lo, però ai las, no hi era. De cop hi volta em va semblar veure alguna cosa que brillava a prop meu i ves per on, allà descansant sobre la senyera i havia el meu estel...I en aquell moment vaig ser feliç, perquè ara tenia una estelada, i l'esperança que es fes realitat un dels meus somnis més preuats, ella n'era el símbol!!! Fins i tot, les flors havien reeixit, perquè començaven a respirar aires de llibertat.


El meu estel, resplendeix més que mai!

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 28 de maig del 2015

UNA PARAULA

En McAbeu, en la seva tercera aportació.  Un acròstic fantàstic d'allò que més volem, amb tot el que cal per arribar-hi.


TRETZE PARAULES
CATORZE PARAULES
UNA PARAULA!!

Identitat
Normalitat
Decisió
Esperança
Persones
Esforç
Nació
Dret
Esdevenidor
Nosaltres
Camí
Impuls
Afirmació

dimecres, 27 de maig del 2015

Els petits rapsodes

La Carme Andrade, del blog  La casa del racó, participa al nostre Festival, amb un conte molt bonic i optimista. No us el perdeu.


El faristol els depassava l’alçada a tots dos i el de la samarreta verda va ser el primer que va començar a xerrar tot aixecant la barbeta a fi que les seves paraules arribessin netes al micro que tenia al davant. Va iniciar el seu itinerari poètic per Foix, va traspassar les àrides planes d’Espriu i va acabar amb l’entranyable paisatge de Roda de Ter. Una veu de nen, sí, però poderosa, que va arribar a un auditori bocabadat, testimoni d’una memòria prodigiosa d’un nen de vuit anys que anava desgranant paraules i conceptes amb veu ferma i alhora plena de matisos. Els seus bracets acompanyaven les paraules amb gestos emfàtics a moments i dolços i senzills en altres. El seu germà, molt a prop d’ell se’l mirava amb una complicitat plena de tendresa. Quan li va arribar el seu torn i es col.locà davant del micro, després de dir la primera paraula, va comprovar que el micro no funcionava. Uns moments de desconcert per part dels adults organitzadors, mans que es movien temptejant els cables i dits nerviosos. Finalment els altaveus van emetre unes paraules, un, dos… El públic enfervorit va aplaudir sorollosament, no sense regalar una rialla espontània i carinyosa al noi atribolat pel petit incident. La vetllada va transcórrer per les aigües tranquil.les d’uns poemes tenyits de melangia a voltes, i en altres moments per les aigües tumultuoses de poemes sobreeixits de patriotisme i d’esperit combatiu. Si el primer dels germans tenia una veu poderosa i plena de matisos, el segon es feia escoltar per la seva veu aflautada i harmoniosa. Els dos nens van acabar la seva participació amb unes salutacions de cap, acollides per un públic entusiasta que es va aixecar de les butaques per aplaudir-los.

Els meus ulls cansats avui em brillen de feliç enyorança tot recordant aquesta escena gràcies als noms que he vist en la pantalla a primera hora del matí. Els germans Salvat, ambdós especialistes en biogenètica, ambdós incansables científics, han estat honorats amb el títol de Catalans de l’Any 2030. Ells són els mateixos nois rapsodes que van participar en l’acte que la històrica ANC va organitzar a Reus el 23 de maig de 2015. Això ocorregué dos dies abans - i arran dels resultats de les eleccions municipals- que es proclamés la III República Catalana des de la balconada dels ajuntaments de tot el país. I avui el record vola cap aquells dies en què les cames, el cor i el cap anaven a una, colze a colze amb tota la gent que va fer possible capgirar la història del meu país o més ben dit, restituir-la al lloc on li pertocava. I ho vam fer possible.

dilluns, 25 de maig del 2015

Seny i rauxa

La Glòria ens ha fet arribar aquest preciós poema, que amb el seu ritme àgil i marcat, ens va entrant a dins, a dins...



SENY I RAUXA

Sóc el seny d’una raça antiga

que amuntegant  pedres

les tornaven pa.

Sóc la ciència d'àvies remeieres

que amb herbes i plantes

guarien el mal.

Sóc saviesa de gent marinera

que solcant les ones

travessa la mar

i que torna amb la xarxa plena,

les mans endurides i

el cor bategant.

Sóc la rauxa d'ardits almogàvers

que despertant ferro

reptaven la mort.

Sóc follia de la tramuntana

que tot ho capgira

quan bufa pel nord.

Sóc la força que empeny a les ones

xocant contra roques

amb fúria i esforç

que amansida arriba a la platja,

s'estira a la sorra

en escuma es fon.

Soc d'aquesta terra

que és seny i que és rauxa,

que és forta i que és tendra,

que és neu i que és foc.

És aquesta terra

                   la terra que estimo,

                   la que vull fer lliure.

                   És la meva terra

                   la millor del món!

                                 

                             Glòria

diumenge, 24 de maig del 2015

La Independència d'una nació

L'amic Joan Puigmalet, del blog Gazophylacium, ens cedeix el seu magnífic post, per afegir-lo al nostre festival. Un post cent per cent Puigmalet i a la vegada adequadíssim pel Blog-Via.




Dins de l'Espai Pompeu Fabra de l'IEC hi ha un apartat de consulta de les fitxes originals manuscrites del Mestre. Avui hem triat la fitxa que inclou el mot independència, amb l'exemple "La independència d'una nació". I ara a reflexionar assenyadament.

dimecres, 20 de maig del 2015

Una pàtria tan petita

Com ella mateixa diu, en la nostra bella llengua mare, l'Eva, del blog Vers al cove, participa a la nostra festa literària amb aquest preciós poema:


Volem la terra petita
abraonada per muntanyes
des del sol naixent al sud
on les finestres descloses
saludin el mar de l'est
mosaic de blaus infinits
bressol de la nostra història
que ha escrit llevant amb els vents


Aquesta terra petita
llevada amb les nostres mans
amb pedra noble i antiga
rauxa i seny que ens ve d'antany
la tants de cops malmenada
per forana iniquitat
i tants de cops ressorgida
amb aquell coratge ancià


Terra de portes obertes
que no ha creat cap deïtat
ni amb set dies ni amb set nits
senders amables que el poble
lentament a mà ha escolpit
esbrossant les males herbes
a cop de força i de sang
a cop de mots i de falç

Una terra tan petita
que abastin les nostres mans
unides en el desig
de seguir amb el nostre afany

Volem el que som i serem
tant si es vol com si no es vol
fèrtil terra esplendorosa
que cove un tresor avial:
nostra bella llengua mare
que mai no ens faran callar

dimarts, 19 de maig del 2015

El llegat de les cendres

L'Eduard, del Blog Col·lectiu d'antiartistes, participa al F.L.I. amb un preciós relat que arriba directament al cor.


Duia l’urna aferrada estretament contra el pit. Les manetes, grassonetes, blanquejaven a les suaus angulositats dels artells, per la força de la contracció. Tenia un gest resolt i despreocupat alhora. La infantesa suavitzava la tossuderia del gest, però el rictus que sostenia la bellesa pueril del seu rostre m’evocava sens dubte el de la seva àvia, la seva iaia. Ma mare.
Caminàvem lentament, sentint les passes de la llarga corrua al darrere nostre. Jo mantenia la meva mà sobre la seva espatlla rodona. Sentia la vibració del seu pas enèrgic, ple de vida, sobre la grava del caminet central. En acabat vam agafar un camí pavimentat. Vam avançar entre les línies polides, grises, dels nínxols. Una ciutat sencera ens contemplava. M’agrada, sempre, mirar les làpides, les creus, la successió dels anys, de generacions. Hi ha molta història entre aquestes pedres, en aquest formigó, en els innombrables detalls que hi han dipositat familiars i amics.
Ma mare hi havia vingut moltes vegades. Moltes. Però no solia repassar tant com jo les altres tombes. Sempre anava a buscar la del seu pare. Del dret, eficient i eficaç. Sòbria, sense fer-ne escarafalls. Així i tot, les últimes visites sempre deia, a penes en un xiuxiueig: “Ai, pobre papa, no veurà la independència del seu país! “.
Mon avi havia lluitat a les files de la República. Sempre deia que de la desfeta sorgiríem més forts i més madurs. Més humans. Sobretot més humans, compassius i, com ell deia, lluminosos. Així seran els que vindran, em va dir un dia. Ells faran un país nou.

El país nou que ell sabia que no veuria, pel qual un dia va vessar la sang i va estar a punt de deixar-hi la vida. El que són les coses, ara la seva besnéta avançava a enterrar definitivament el passat. Ma mare havia mort veient el que ell no havia vist. El nostre país independent. Sense forces ja per posar-hi el coll, com sempre hi havia posat en tantes causes. Però satisfeta. Satisfeta perquè l’esforç i la il·lusió que van posar els seus pares i ella mateixa, aquelles generacions colpejades durament, seccionades a penes en flor per la guerra i la llarga etapa de manca de llibertats que l’havia seguit, i que van resistir tot i saber que mai no en veurien el seu fruit.
El futur era allà, en les manetes fermes de la meva nena. El món havia canviat tant! Potser mon avi ja no el podria reconèixer. I el camí que tenen per endavant els que com ella ara s’aboquen al demà, tampoc és fàcil. Però, si més no, conté el llegat, l’empenta, l’esperança dels que ens han precedit.

Vam arribar a la nostra illa. Els empleats municipals ens esperaven ja, amb la làpida extreta repenjada curosament al terra. En aquell forat podia veure ara el fèretre de l’avi. En pocs minuts hi hauria també l’urna amb les cendres de ma mare.
-Vols que la posi jo? –vaig fer.
Però ella va negar de nou amb fermesa, va avançar desfent-se de l’abraçada protectora de la meva mà, i fent punteta va deixar l’urna dintre el nínxol.
Va haver-hi un segon de silenci. Després mon germà em van passar l’estelada que ma mare havia volgut que enterréssim amb les seves cendres. La vaig dipositar amb cura, ben plegada, damunt del fèretre de l’avi.
Algú va cridar aleshores “Visca Catalunya!”. I els víctors que el van corejar es van anar perdent en aquell aire fresc, de matí de maig, com si acariciessin les fileres de tombes i els esvelts perfils dels xiprers. Vaig sentir, l´última, la veueta de la meva filla que elevava també el seu eco de suport.

Vaig pensar: ella ja no haurà de cridar mai més “lliure!” com a rèplica. Perquè ara això ja es donarà per sabut només pronunciar el nom del seu país, el dels seus avis i besavis.

dimecres, 13 de maig del 2015

Noi li agrada noia, noi li agrada una futura i distòpica catalunya independent

Avui tenim una participació molt peculiar. En PONS de PONS'S BLOG ens presenta un escrit de ciència ficció que, sincerament, espero que quedi en ficció :-)


9 de setembre de 2029. La ofensiva realitzada per la resistència humana TechCom contra Skynet ha fallat i ha sigut exterminada. Skynet, la intel·ligència artificial que controla les màquines ha aconseguit el seu objectiu, defensar-se de la amenaça humana que intentava desactivar-la des de que aquesta va prendre consciència el 29 de agost de 1997.

11 de setembre de 2029. La resistència humana com a tal ja no existeix, però per tot el planeta queden petites comunitats humanes amagades, les quals Skynet també vol exterminar per no corre cap risc. Per tal de rastrejar el planeta de manera més eficient en busca de vida humana Skynet reorganitza el mapa polític establert en països que havia fet la humanitat i divideix la terra en sectors independents.

27 de setembre de 2029. Una unitat Terminator model T-850 assignada a un petit sector de l’antiga Europa elimina amb èxit l’últim humà del sector anomenat Catalunya.

dimarts, 12 de maig del 2015

Comunicat


Una participació de l'Elfree, del Blog "Si dubto és que sóc, si penso és que sóc", clara i contundent, que  reanima a un mort. Gràcies Elfree!



Comunicat de Catalunya ( novembre 2016)

A tots els ciutadans i ciutadanes! 

Ja podeu despenjar les estelades, el somni s'ha iniciat, demà mateix 5 de novembre esteu convidats i convidades a omplir els carrers de les vostres ciutats i pobles a expressar civilitzadament la vostra, que és la nostra, joia en el dia de la inauguració del primer govern de l'estat català.....

Signat en representació, la presidenta del govern fundacional de l'estat,

Montserrat Maduixot

dijous, 7 de maig del 2015

IN, INDE, INDEPENDÈNCIA

Publiquem avui la segona de les propostes d'en McAbeu, del Blog d'enigmes, endevinalles i altres coses que fan treballar les neurones, Xarel-10. Com ell mateix diu "podríem etiquetar-les de "literatura conceptual" (que no sé gaire que vol dir però que no em negareu que queda bé ;-D)"


"Un tema és INqüestionable només fins el moment que ens el comencem a qüestionar. I això no DEPÈN de res, és una eviDÈNCIA.

Mentre seguim INDEcisos, continuarem caient pel PENDENt. Ens cal més eficiènCIA.

INDEPENdentment d'amenaces i DENúncies, hem de fer el nostre camí. Ja hem tingut prou paciènCIA.

És clar que l'INDEPENDENtisme no ens donarà totes les solucions de manera miraculosa però si que ens permetrà tenir les eines per trobar aquestes solucions. Ens hem cansat de tanta impotènCIA.

Ens cal la INDEPENDÈNCIA perquè ja hem fet prou penitència."

dimecres, 6 de maig del 2015

Bones notícies

- Bones notícies!
- Quina sort!  Què passa, filla?
- Mare, àvia! El govern ha tornat a fer una Llei de la dependència que ajudarà les famílies que tinguin persones que necessitin moltes atencions i que no es puguin valdre
- Uix!  no servirà de res, els espanyols la tornaran  impugnar i a tombar.
- Àvia, que això ja no passa, que ara ja som una Nació independent!
- No us refieu de res...  jo tota la vida he viscut amb una Catalunya amb la soga al coll i ja tinc 92 anys.
- Però àvia que no te'n recordes que fa un any que ja ens vam proclamar independents.  Tan contenta que estaves!!!  Tenim un estat acabat d'estrenar i  encara moltes coses per fer.
- Si que n'estic,  de contenta... però ara no me'n recordava. Sort de tu, nena, que m'ho recordes! I sort que ho he pogut veure, encara que me n'oblidi.  Oi, nineta, que m'ho recordaràs cada dia?  D'això si que no me'n vull oblidar,,,
- I tant àvia. Cada dia t'ho recordaré, no pateixis!

dimarts, 5 de maig del 2015

Bon dia, Catalunya!!

Em desperto d’un bot! Quin ensurt!... Després d’uns segons, me n'adono que la veu que m’ha cridat a l’orella un “Bon dia, Catalunya” tot optimista és la de la Mònica Terribas... i me’n ric de mi mateixa... Encara no m’he acostumat a llevar-me tan d’hora. Però no, no, no penseu que em molesta, al contrari, em fa feliç! Sí! I és que resulta que fa dotze dies que treballo. Fa dotze dies que tinc una feina!


M’aixeco del llit i vaig cap a la cambra de bany... Em giro un moment per acomiadar-me de vosaltres:

Ei, lectors!! Disculpeu que no m’entretingui a explicar-vos massa detalls, però és que no vull fer tard. A més, vosaltres ja ho sabeu! Des de que som independents les coses han millorat molt en tots els àmbits i som molts els que feia anys que no teníem feina i ara treballem. Au! Que vagi bé, companys!!

Tanco la porta del bany

De fons la ràdio segueix parlant. Les lleis laborals de la República catalana estan donant uns resultats magnífics. La Mònica Terribas explica que un dels col·lectius més satisfets són els autònoms que, per fi, són tractats amb justícia...

... i passa un minut d’un quart de vuit, anem a escoltar la informació del trànsit i del temps...

dilluns, 4 de maig del 2015

El primer dia


De tants mals tractes 
n'hem sortit endolorits. 
Però ara som lliures.

diumenge, 3 de maig del 2015

L'escrit del suro

La Bruixeta, del blog Una bruixa al teclat, participa amb un conte preciós!



—Mare, al suro del despatx temps penjat un escrit que no acabo d’entendre. Fa temps que et vull preguntar que vol dir i qui ho va escriure.

—Quin escrit? Ara no caic...

—És un que deu ser molt vell, perquè el conec de tota la vida i el foli on és escrit ja té un color groguenc. Pel que sembla és d’un tal Titot, i mira el nom aquest sí que en sona, però no acabo de saber de què.

—Ai, mare! Ara sí que m’has mort!!!! I tant que en té d’anys aquest escrit, però el trobo tan bonic que mai l’he volgut treure; també perquè és un recordatori d’un temps ja passat.... I clar que et sona en Titot —la mare esclata a riure— És el cantant d’un d’aquests grups que acostumo a sentir i que tu dius que són de la prehistòria. Mare meva!!!

—M’ho expliques, mama? —L’Agnès encara està més encuriosida per l’origen d’aquelles paraules.

—I tant. Ja saps que Catalunya no sempre va ser un estat independent, que durant molts anys, masses, varen formar part d’Espanya. Però no tots els catalans ho volíem, molts de nosaltres, la majoria, no ens sentíem espanyols per res del món i volíem que Catalunya aconseguís la independència, tal com va succeir l’any abans que tu naixessis. Per demostrar el que volíem, durant molts anys vàrem fer tot un seguit d’actes reivindicatius, sempre amb caràcter festiu i distés, mai buscant l’enfrontament. Érem, som, un poble pacífic i de tal manera volíem aconseguir la nostra fita. Espanya no en volia sentir ni parlar de la independència catalana. De fet mai va reconèixer a altres països europeus que ho varen aconseguir abans que nosaltres. Avui en dia encara no ho ha fet...

—Però si Espanya no ens pot ni veure! Perquè volia que forméssim part d’ella? No ho entenc...

—I és clar que no ho entès, no és fàcil fer-ho. Espanya mai ens havia estimat, ni tan sols quan hi formàvem part, però deixant-se ser independents perdia massa... I ara és el veí torracollons amb l’orgull ferit, per això no ens pot ni veure. El cas és, que un d’aquells actes va ser un concert. Un concert on va actuar moltíssima gent; gent d’aquí i de fora, però tots units per un sol propòsit: que Catalunya pogués votar si volia o no ser independent

—Què no podíeu votar?

—Espanya no ens deixava. Vàrem fer un referèndum, però el van impugnar i invalidar... No volien ni sentir parlar de què es consultés al poble català.

—Però es va fer? Vull dir, es va consultar i es va decidir que sí, perquè bé que avui no formem part d’Espanya.

—Sí, però no corris, que la cosa no va ser tan senzilla. De moment varen impugnar el referèndum. El President de la Generalitat va dir que no ho seria, que tan sols seria una consulta no vinculant. I així ho vàrem fer. Però tampoc això els va agradar i també ho varen impugnar. El Govern espanyol tenia la mà trencada en posar traves a tot el que Catalunya volia fer. Per història ja saps com ho vàrem aconseguir, oi?

—Sí. Amb unes eleccions plebiscitàries on la majoria dels diputats escollits eren independentistes o volien la independència.

—Exactament. Però tornem al dia del concert. Quins records! Corria el 29 de juny del 2013... el Camp del Barça era ple de gom a gom. Les emocions a flor de pell, cada actuació era més colpidora que l’anterior. Quan va tocar el torn a Brams, el grup del qual en Titot és el cantant, ell va sortir i va pronunciar un bell discurs, on deixava clar que ho aconseguiríem i que ho faríem de la manera més pacífica possible. En una època on ens amenaçaven, alguns folls de l’exèrcit espanyol, en treure els tancs al carrer en Titot va respondre quin era el nostre exèrcit i ho va fer amb les paraules que sempre has vist al suro del despatx i que allà romandran mentre jo hi sigui.

—Són unes paraules ben maques, mare. Me les sé de memòria, escolta: “Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa. I gràcies a ell, no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors...i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit està arreu desplegat, a punt i armat arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure."

—I tant que són maques. —els ulls de la mare s’han omplert de llàgrimes en sentir l’Agnès recitar les paraules que tants records l’hi porten. — I plenes de veritat, ja veus, filla, que Catalunya va esdevenir independent gràcies a les urnes i d’una manera pacífica encara que gens fàcil.

dissabte, 2 de maig del 2015

Ser o no ser

Des del seu blog d'enigmes, endevinalles -Xarel-10- en McAbeu ens presenta tres magnífiques propostes que us publicarem en tres posts independents (hehe). Aquesta és la primera:

SER O NO SER

Ningú ens assegura que serem més rics.
Ningú ens assegura que serem més honrats.
Ningú ens assegura que serem més feliços.
El que si és segur però, és que quan assolim la independència: SEREM!!

divendres, 1 de maig del 2015

Catalunya, nou lletres... com Llibertat!

Estem molt contents de rebre també la participació de tuitaires. En @JordiPauls9 ens envia un breu però molt interessant assaig que val la pena llegir.


Catalunya, sinònim de llibertat, consciència humanista, esforç i amb voluntat irrenunciable a ser lliure.

El Poble català, amb figures de gran vàlua universal i de reconeixement a tot el món per les seves aportacions, també en la actualitat, sap que el respecte és la base, el fonament per la convivència entre persones perquè en la seva configuració originària i atàvica s'ha construït en la llibertat, en la diversitat, en la barreja de persones i cultures.


La força i la convicció d'aquesta gent catalana que se sap d'orígen lliure i que és hereva d'una consciència fonda de pertanyer, des del seu naixement, a un país lliure i Sobirà.
Sobirà: en llatí, princeps, en contraposició i de rang moral superior, doncs, a regne com a país conquerit o dominat.

Segons ens recorda Pella i Forgas, el principat (principatus) és una autoritat o un govern entre gent lliure, mentre que el regne és un govern entre gent sotmesa. El príncep és el primer poder en qui deleguen tots els qui de dret són lliures. Mentre Aragó, Mallorca i València són conquestes i, per tant, regnes.

Catalunya no va sorgir d'una conquesta, sino d'un procés d'independència dels seus antics comtats, que de forma lliure i pactada, van reconèixer tots com a primer (príncep) però entre iguals el de Bacelona (Primum inter pares), o sigui el principat o principal entre tots ells.

Els catalans sóm independents de facto d'ençà de l'any 988.

Com sabem això i ho portem a l'ADN… Érem, sóm i serem hereus d'aquest anhèl, d'aquesta part nostra, la llibertat, que ens va ser arrebassada a la força de foc i mort, sotmesos i ocupats per les forçes militars castellanes durant més de 300 anys i que encara perduren en els nostres dies. Però nosaltres, avui, com a hereus que sóm dels nostres avantpassats, que com ells en són dels seus, amb treball, constància i tenacitat no pararem fins a tornar a ser lliures, com no hauriem d'haver-ho deixat de ser mai, o morirem en la lluita sabent que seran els nostres fills, els nostres hereus, qui ho aconseguiran.

Visca Catalunya Lliure !!!!


Jordi Paüls Bosch
Doc. hist. Via: Xavier Escura