Unitat, calma, fermesa i somriure

Article de Jofre Llombart a El Singular. Les imatges són de Google.


No queden tres mesos de procés. En queden molts més. Tant si el 27-S hi ha 68 diputats sobiranistes com si no, ni l’independentisme desapareixerà ni la República Catalana serà una realitat l’endemà. Encara queden moltes curves del Procés i la majoria amb carretera estreta i en pujada. Per això resulta determinant mantenir els quatre punts cardinals que van inspirar l’èxit del procés.

Unitat: La societat civil es va manifestar en una única Via Catalana el 2013. No n’hi va haver una de La Jonquera a Vinarós, una altra de Vic a Berga i una tercera de Lleida a Tarragona. Es va fer un únic concert per la Llibertat, no un al Camp Nou, un altre a Montilivi i un altre al Fòrum. La V va ser una V i no una W per fer dues V V. La unitat no es limita a una candidatura unitària, la unitat consisteix –ras i curt- en impedir que de dos vots se’n perdi un. M’és igual la fòrmula.

Calma: No es pot perdre el nord per una enquesta. No es pot fer un espectacle a cada declaració d’un líder polític. Separar-se d’un estat membre de la UE i muntar-ne un de propi requereix tenir el cap fred. Tenir tremolor de cames per un sondeig mostra inseguretat i a més es donen pistes a l’adversari: amb un espant es cau en el nerviosisme. Portem tres anys de procés i encara no hem vist el pitjor. Encara queda per venir una guerra de nervis, la que precedeix al xoc de trens.

Fermesa: No cal que la sang bulli però que tampoc es refredi. Els motius per reivindicar la independència continuen intactes: l’Estat espanyol continua quedant-se 16.000 milions cada any recaptats en impostos a Catalunya i mai retornats (8.800 euros cada any per una família de quatre). L’Estat continua laminant totes les competències que pot o simplement les despulla de finançament. L’Estat continua impedint que Catalunya voli (asfíxia financera, impossibilitat de decidir infrastructures i veto a qualsevol llei diferent del pensament únic: pobresa energètica, impost dipòsits bancaris, fracking, horaris comercials, etc, etc). I per descomptat, no permet que ni tan sols es plantegi si vol continuar formant part de l’Estat.

Somriure: L’arma de construcció massiva que no s’ha de perdre mai. És el que ha generat simpatia Catalunya endins i món enllà. S’ha aconseguit arribar fins aquí amb alegria, amb samarretes enlloc de cóctels molotov. Manifestacions colorides enlloc de crema de contenidors. El més greu de tot és que si el somriure s’ha desdibuixat una mica no ha estat pel combat sinó perquè l’han congelat les pugnes internes. Els independentistes amb cara agre se’ls ha amargat el rostre, en la majoria de casos, per culpa d’algun altre independentista. “És que m’ha dit botifler al Twitter”. Lamentable. Infantil. Patètic. De perdedors.

Un alt dirigent d’un alt partit que combat la independència em va dir fa uns mesos a Madrid que “tenéis las de ganar” perquè el procés reuneix tres factors invencibles en tot conflicte: épica, ética i estètica. I no sé si m’ho va dir amb un punt d’enveja o simplement m’estava explicant el manual d’instruccions per desactivar-lo.