L'escrit del suro

La Bruixeta, del blog Una bruixa al teclat, participa amb un conte preciós!

—Mare, al suro del despatx temps penjat un escrit que no acabo d’entendre. Fa temps que et vull preguntar que vol dir i qui ho va escriure.

—Quin escrit? Ara no caic...

—És un que deu ser molt vell, perquè el conec de tota la vida i el foli on és escrit ja té un color groguenc. Pel que sembla és d’un tal Titot, i mira el nom aquest sí que en sona, però no acabo de saber de què.

—Ai, mare! Ara sí que m’has mort!!!! I tant que en té d’anys aquest escrit, però el trobo tan bonic que mai l’he volgut treure; també perquè és un recordatori d’un temps ja passat.... I clar que et sona en Titot —la mare esclata a riure— És el cantant d’un d’aquests grups que acostumo a sentir i que tu dius que són de la prehistòria. Mare meva!!!

—M’ho expliques, mama? —L’Agnès encara està més encuriosida per l’origen d’aquelles paraules.

—I tant. Ja saps que Catalunya no sempre va ser un estat independent, que durant molts anys, masses, varen formar part d’Espanya. Però no tots els catalans ho volíem, molts de nosaltres, la majoria, no ens sentíem espanyols per res del món i volíem que Catalunya aconseguís la independència, tal com va succeir l’any abans que tu naixessis. Per demostrar el que volíem, durant molts anys vàrem fer tot un seguit d’actes reivindicatius, sempre amb caràcter festiu i distés, mai buscant l’enfrontament. Érem, som, un poble pacífic i de tal manera volíem aconseguir la nostra fita. Espanya no en volia sentir ni parlar de la independència catalana. De fet mai va reconèixer a altres països europeus que ho varen aconseguir abans que nosaltres. Avui en dia encara no ho ha fet...

—Però si Espanya no ens pot ni veure! Perquè volia que forméssim part d’ella? No ho entenc...

—I és clar que no ho entès, no és fàcil fer-ho. Espanya mai ens havia estimat, ni tan sols quan hi formàvem part, però deixant-se ser independents perdia massa... I ara és el veí torracollons amb l’orgull ferit, per això no ens pot ni veure. El cas és, que un d’aquells actes va ser un concert. Un concert on va actuar moltíssima gent; gent d’aquí i de fora, però tots units per un sol propòsit: que Catalunya pogués votar si volia o no ser independent

—Què no podíeu votar?

—Espanya no ens deixava. Vàrem fer un referèndum, però el van impugnar i invalidar... No volien ni sentir parlar de què es consultés al poble català.

—Però es va fer? Vull dir, es va consultar i es va decidir que sí, perquè bé que avui no formem part d’Espanya.

—Sí, però no corris, que la cosa no va ser tan senzilla. De moment varen impugnar el referèndum. El President de la Generalitat va dir que no ho seria, que tan sols seria una consulta no vinculant. I així ho vàrem fer. Però tampoc això els va agradar i també ho varen impugnar. El Govern espanyol tenia la mà trencada en posar traves a tot el que Catalunya volia fer. Per història ja saps com ho vàrem aconseguir, oi?

—Sí. Amb unes eleccions plebiscitàries on la majoria dels diputats escollits eren independentistes o volien la independència.

—Exactament. Però tornem al dia del concert. Quins records! Corria el 29 de juny del 2013... el Camp del Barça era ple de gom a gom. Les emocions a flor de pell, cada actuació era més colpidora que l’anterior. Quan va tocar el torn a Brams, el grup del qual en Titot és el cantant, ell va sortir i va pronunciar un bell discurs, on deixava clar que ho aconseguiríem i que ho faríem de la manera més pacífica possible. En una època on ens amenaçaven, alguns folls de l’exèrcit espanyol, en treure els tancs al carrer en Titot va respondre quin era el nostre exèrcit i ho va fer amb les paraules que sempre has vist al suro del despatx i que allà romandran mentre jo hi sigui.

—Són unes paraules ben maques, mare. Me les sé de memòria, escolta: “Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa. I gràcies a ell, no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors...i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit està arreu desplegat, a punt i armat arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure."

—I tant que són maques. —els ulls de la mare s’han omplert de llàgrimes en sentir l’Agnès recitar les paraules que tants records l’hi porten. — I plenes de veritat, ja veus, filla, que Catalunya va esdevenir independent gràcies a les urnes i d’una manera pacífica encara que gens fàcil.