- Sí que ho sé, m'ho han explicat a classe. Va ser un moviment de la gent del carrer, de les persones normals per aconseguir la independència de Catalunya.
- Per què li diuen dels somriures?
- Doncs perquè van fer-ho tot, sense violència d'una manera festiva i plena de somriures.
- Això vol dir que no els hi va costar gens?
- No, no, això vol dir que malgrat que els hi va costar molt i molt, mai no van perdre ni l'esperança, ni l'esperit de lluita, ni els valors de la pau, el respecte, la convivència i la democràcia.
- Els hi costava molt perquè Espanya no els deixava?
- Sí clar, perquè no volien deixar-los marxar i els amenaçaven de totes les maneres possibles. Però també els hi va costar molt perquè els seus polítics no estaven a l'alçada i no anaven units.
- I com ho van fer?
- Persistint. Mobilitzacions al carrer, vots inequívocament independentistes, somriures i convenciment. Persistint i resistint.
- I gràcies a ells ara, som un país?
- Sí gràcies a ells, i a molts més que malgrat que no ho van aconseguir, també van resistir i van mantenir-se tossudament alçats.
T'imagines com seria de fantàstic que d'aquí un temps, podéssim sentir diàlegs com aquest ? Seguirem persistint i resistint ...
ResponEliminaPetonets, Carme.
"Una llum ens crema els ulls"
ResponEliminaEl diàleg que ens proposes el tindran generacions d'aquí a ben poc.
I podran escoltar una altra cançó també del Llach, que els servirà per entendre el que parlen de la revolució dels somriures:
"I amb el somriure, la revolta"
"...això vol dir que malgrat que els hi va costar molt i molt, mai no van perdre ni l'esperança, ni l'esperit de lluita, ni els valors de la pau, el respecte, la convivència i la democràcia"
ResponEliminaAmics, algun dia tot això serà veritat! ;-DD