dimecres, 16 de setembre de 2015

GUANYEM LA POR de Teresa Duch

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.


No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.

Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.

A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.

Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més, pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.


Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.

Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés, ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.

Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?

I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem la independència. Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, però també sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més

3 comentaris:

  1. Ahir vaig llegir-lo a "Salsa-Ficció"
    La por és una ficció.
    La República, si volem, (si votem) serà real.

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada aquest capgirament de termes, Xavier. Tot és possible!

    ResponSuprimeix