dilluns, 27 d’abril de 2015

Pare i filla

Tant de temps esperant i ara no pot fer altre cosa que plorar com una ximpleta... i vinga a plorar i riure, tot barrejat... llàgrimes en una mirada plena d’il·lusió i esperança.

El primer pensament és pel seu pare. Un record tan intens que sembla com si la conversa, tinguda fa gairebé quaranta anys, s’hagués produït el dia abans. Es veu a sí mateixa, una joveneta, poc més que adolescent.
- Papi, tu voldries que Catalunya fos independent?

Som a l’any 1977, la independència no és un tema del que es parli habitualment. Però la pregunta li ha sortit així. I és que fa dies que està empipada perquè una companya de classe, cada vegada que es creuen pel passadís, li deixa anar en to burleta: “El catalán no es un idioma, es un dialecto”, i marxa rient.

El pare, al que la guerra civil va enganxar quan tenia tan sols dinou anys, fent-lo patir molt i convertint-lo en pacifista per sempre més, pensa uns segons i diu:
- Sí… si es pogués fer pacíficament, sí que ho voldria.


Ja ho veus, pare -i mira al Cel- ho hem aconseguit! I pacíficament!

Per la televisió, el President de la Generalitat, amb veu ferma, segueix amb el seu discurs de declaració d’independència.

7 comentaris:

  1. Molt bonic el relat i molt emotiu. Crec que quan arribi el dia, jo també pensaré en els meus pares.

    ResponElimina
  2. jo també hi penso en el meu pare i és un pensament que té molta força
    .

    ResponElimina
  3. El meu pare segur que ho allà on sigui ho celebrarà. I la mare, no vol marxar fins a no veure i viure la proclamació de la independència.
    Els complaurem a tots dos.

    ResponElimina
  4. Un més que li saltarà la llàgrima pensant amb els que ja no hi són.

    ResponElimina
  5. Una esperança que farem realitat.

    ResponElimina
  6. Una esperança que farem realitat.

    ResponElimina
  7. Ho farem pacíficament, democràticament, inqüestionablement... i aquesta serà la nostra força davant dels que ens ho volen qüestionar de manera poc democràtica i, potser, poc pacífica.
    Un bonic i emotiu relat, Assumpta. M'ha agradat. :-)

    ResponElimina