dilluns, 27 d’abril de 2015

Pare i filla

Tant de temps esperant i ara no pot fer altre cosa que plorar com una ximpleta... i vinga a plorar i riure, tot barrejat... llàgrimes en una mirada plena d’il·lusió i esperança.

El primer pensament és pel seu pare. Un record tan intens que sembla com si la conversa, tinguda fa gairebé quaranta anys, s’hagués produït el dia abans. Es veu a sí mateixa, una joveneta, poc més que adolescent.
- Papi, tu voldries que Catalunya fos independent?

Som a l’any 1977, la independència no és un tema del que es parli habitualment. Però la pregunta li ha sortit així. I és que fa dies que està empipada perquè una companya de classe, cada vegada que es creuen pel passadís, li deixa anar en to burleta: “El catalán no es un idioma, es un dialecto”, i marxa rient.

El pare, al que la guerra civil va enganxar quan tenia tan sols dinou anys, fent-lo patir molt i convertint-lo en pacifista per sempre més, pensa uns segons i diu:
- Sí… si es pogués fer pacíficament, sí que ho voldria.


Ja ho veus, pare -i mira al Cel- ho hem aconseguit! I pacíficament!

Per la televisió, el President de la Generalitat, amb veu ferma, segueix amb el seu discurs de declaració d’independència.

7 comentaris:

  1. Molt bonic el relat i molt emotiu. Crec que quan arribi el dia, jo també pensaré en els meus pares.

    ResponSuprimeix
  2. jo també hi penso en el meu pare i és un pensament que té molta força
    .

    ResponSuprimeix
  3. El meu pare segur que ho allà on sigui ho celebrarà. I la mare, no vol marxar fins a no veure i viure la proclamació de la independència.
    Els complaurem a tots dos.

    ResponSuprimeix
  4. Un més que li saltarà la llàgrima pensant amb els que ja no hi són.

    ResponSuprimeix
  5. Ho farem pacíficament, democràticament, inqüestionablement... i aquesta serà la nostra força davant dels que ens ho volen qüestionar de manera poc democràtica i, potser, poc pacífica.
    Un bonic i emotiu relat, Assumpta. M'ha agradat. :-)

    ResponSuprimeix