INFORME OCTUVRE: El País, Twitter i la pregunta que no va fer TV3.

Cal que tothom sàpiga el que li estan fent a l'Òscar

La perillosa estratègia d’ERC contra l’ANC

salsa-ficció: JO SÍ QUE HI ANIRÉ

salsa-ficció: JO SÍ QUE HI ANIRÉ:                                  Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a ...

Editorial de Vicent Partal de diumenge 21/8/2022: El ridícul intent dels polítics catalans de fer veure que el món gira al revés

El ridícul intent dels polítics catalans de fer veure que el món gira al revés.

Hi ha el sentit comú i contra això no valen castells a l'aire com els que fabriquen els partits que es dediquen a insultar i agredir per tapar tant la seua mediocritat personal com els seus fracassos col·lectius.

Hi ha, finalment, una Catalunya descaradament autonomista instal·lada al poder. Esquerra Republicana i Junts, com a mínim el seu nucli dirigent, somnien a gestionar l’autonomia constitucionalment espanyola sense ensurts i durant tants anys com siga possible. I la CUP no sap ni on és. La situació és, per tant, greu per a un moviment independentista que tot i tenir la seua força al carrer no va voler, o no va saber, desempallegarse dels partits. Per això avui tants independentistes ens mirem atònits els uns als altres, preguntant-nos com ha pogut passar. I què hem de fer. 

En aquest sentit, el final de juliol i l’agost han estat particularment explícits i importants. Quan el president de la Generalitat afirmava divendres que ell defensa de continuar amb la taula de diàleg fins i tot si governen el PP i Vox, el que feia palès és que la taula no és un instrument pensat per a despertar Espanya sinó per a adormir Catalunya. Només això explica que ni tan sols importe la credibilitat que tinga qui seu a l’altra banda. 

Els polítics professionals catalans fan servir així l’apologia del conflicte com una manera d’evitar precisament el conflicte. Perquè quan es justifica una taula de diàleg amb el PP bo i dient que el conflicte no s’ha acabat, es fa abstracció de l’evidència que tothom veu. Però de quin conflicte parla el president, si la Catalunya autonòmica no és cap conflicte ja? Si fins i tot el poden espiar a ell mateix amb el Pegasus i no passa res. 

Esquerra i Junts s’han instal·lat en una carretera que no porta enlloc. I per aquesta raó, amb l’objectiu de tapar la inconsistència del seu projecte, s’agafen, sobretot ERC, al relat sectari i a l’agressió contra tothom que es mantinga en el camí on ells eren fa anys –tal com Lluís Llach va explicar tan bé en aquesta entrevista. 

Però aleshores topen amb el problema que necessiten exagerar tant les coses que queden al marge del sentit comú. L’exemple d’aquests dies és el del mateix Llach, a qui càrrecs públics d’Esquerra han arribat a definir com a racista i d’extrema dreta a les xarxes socials, cosa que ningú que no siga un fanàtic absolutament encegat no es pot creure. Perquè hi ha el sentit comú i desafiar-lo és massa difícil. Aquest mateix diari ha tornat a rebre aquestes setmanes l’assenyalament, la persecució i els insults per part de militants i càrrecs públics d’ERC –”hienes digitals” segons l’encertada definició de Germà Bel– que pretenen estar ells en condicions de donar-nos lliçons a nosaltres sobre l’objectivitat periodística. Però resulta que això és, exactament, el món al revés: militants de partit que segueixen ordres a cegues, gent que cobra per ser fidel i partidària, que veu el món en blanc-i-negre com una competició a mort, que repliquen acríticament campanya rere campanya, que mai no critiquen la seua sigla, pretenen que algú es crega que són ells els neutrals, els honrats, els objectius i els desinteressats que pensen només en el bé comú? 

La cosa és tan poc sensata que per a intentar de superar-ho tiren del manual i aleshores passen a la següent fase, que consisteix a conflictivitzar tot el col·lectiu, en denigrar-lo per qualsevol anècdota de manera constant, negant la individualitat que tots tenim i la diversitat que hi ha dins seu. Marta Rojals ho va explicar l’altre dia amb aquella precisió quirúrgica que sempre té la seua mirada quan va dir que amb els independentistes comença a passar el mateix que ha passat sempre amb les dones. Que “si falla una individualment, l’error se’ns carrega a tot el col·lectiu.” Volgudament, afegisc jo. Perquè igual que els masclistes fan amb les dones, aquest és, en definitiva, un mecanisme de repressió, de dominació, de control. 

Aquesta és la raó per la qual hem vist durant tot aquest mes com incidents aïllats es magnifiquen i s’intenta que taquen tots aquells qui no volen entrar al nou corral de l’autonomisme. Tant hi fa si són incidents gens clars ni prou acreditats, com el crit racista contra la diputada Najat Driouech Ben Moussa, com si són d’aquells que causen vergonya, com van ser els intolerables insults d’una persona contra algunes de les víctimes dels atemptats del 17A. Ara bé, dit això, com es pot explicar que en aquest país uns crits de protesta, per més maleducats i fora de lloc que siguen, puguen generar més enrenou i facen que més gent se’n desmarque, que la presència en l’acte de record a les víctimes del 17A, com a màxims representants de l’ajuntament de Barcelona, del parlament de Catalunya i del govern espanyol, de tres polítics del mateix partit socialista que ha evitat durant cinc anys que s’investigue l’atemptat? Que no sabem ja distingir l’anècdota de la substància? 

Evidentment, aquesta tàctica no és innocent i es fa servir per tapar els propis defectes. Perquè tot té a veure amb dos fets políticament molt greus que aquestes polèmiques volen i necessiten tapar. El primer, en definitiva el més greu de tots, que el govern de Catalunya haja signat a final de juliol un document a la taula de diàleg on accepta que qualsevol cosa que es vulga proposar a partir d’ara ha de passar per la constitució espanyola i, en tot cas, per la seua impossible –com ho explicava tan bé Oriol Junqueras fa anys– reforma. I el segon, la destitució de Laura Borràs al parlament. 

De tot això que ha passat aquestes setmanes, aquests dos fets són els que tenen transcendència política real. I per això s’han organitzat totes aquestes campanyes d’estigmatització d’aquells que expliquem a la societat que aquesta és la realitat que cal mirar prioritàriament. Ells no poden detallar què han fet sense reconèixer l’abandonament del projecte que ens era comú a tots, per tant ens han de presentar a tots els altres, a aquells qui no abandonem, com uns boigs. Fent servir a ple en la tasca els aparells professionals dels partits o els mitjans directament finançats pel govern. 

Aquesta és la seqüència, en definitiva, de què passa. I si bé entenc que molta gent estiga nerviosa en vista del panorama, desesperada, indignada, encesa i tot, voldria avisar que l’última cosa que cal fer és deixar-se portar per la histèria. Exactament perquè aquest és el punt en què els autonomistes voldrien tenir acorralats als defensors del mandat del Primer d’Octubre. Ben al contrari, cal estar tranquils i confiats perquè la història ens ensenya que construir castells de cartes de la dimensió del que volen construir ací és un objectiu gairebé impossible. 

I així les contradiccions afloren ja sorollosament a la vista de tots. Per això fa riure de sentir els mateixos tertulians radiofònics un dia atacar Jordi Cuixart perquè es banya en una piscina i s’ho passa bé i l’endemà defensar el dret de passars’ho bé de la primera ministra de Finlàndia, com si ser coherents en públic no fos ja un imperatiu mínim per a obrir la boca. 

Per això resulta tan instructiu veure que quan una diputada s’atreveix  a clavar-se amb Valtònyc per un comentari crític sobre el seu partit, aquest li pot respondre tranquil·lament que ell sol –vostès ja m’entenen– ha eliminat la llei d’injúries del codi penal, sense haver-ho de pactar en cap taula amb ningú i sense agenollar-se ni una sola vegada. 

I per això és xocant i absurd que un partit que es diu republicà i progressista, i que hauria de ser per tant laic, encoratge en públic, només per raons partidistes i per atacar els contrincants, l’ús del vel islàmic els mateixos dies que les dones iranianes, turques, saudites, afganeses i de mig món es posen dempeus lluitant per treure’s del damunt aquest símbol de la dominació patriarcal i de l’obscurantista superstició religiosa.

No, el món no gira al revés perquè ho ordene cap comitè central. Ni la terra és plana.

11-S i 1-O TORNEM-HI!

 

El proper 11 de setembre, tal com vam fer el 2012, no esperarem al que diguin els partits. No esperarem instruccions de tàctiques partidistes de curta volada. No ens esperarem a casa sense molestar perquè els "nobles" negociïn sense entrebancs.

Sortirem al carrer, un cop més. a dir que aquest poble continua viu, que el feixisme espanyol i el seu règim no ens esborrarà del mapa amb silenci. No hi ha encaix, només resignació o lluita d'alliberament.

Aquest 11 de setembre resistiré a la guerra psicològica del desànim i la desmobilització, resistiré als intents de dividir-nos com a poble. Aquest 11 de setembre jo no em quedo a casa. Tornem a omplir els carrers. Mentre siguem vius,  continuarem dempeus.

Fem sentir la veu del poble català. 

INDEPENDÈNCIA

SÈRIE: Agressions lingüístiques. Posem llum a la foscor!!!