La il·lusió de Teresa Duch

La il·lusió, que no hem de perdre mai, però que se'ns escapava una mica, ha retornat i en aquest article de la Teresa,  la veiem clara i neta.  Il·lusió i confiança en nosaltres. Endavant cap al 27S!!!

LA IL·LUSIÓ 

                                                    

Ha tornat la il·lusió. Almenys a mi. Jo era, ho confesso, dels que estaven una mica esbravats amb el procés. Així ho deia a LA VIA MORTA el passat mes de gener. I no era perquè se m’hagués acabat el desig de independència, sinó perquè semblava que el camí es desdibuixava cada vegada més. Tan nítid i inequívoc com havia estat! Els maleits interessos polítics ho entelen tot. 

Però per sort, per fi tenim llista. Una llista amb les dues grans dones, gràcies a les quals va començar tot – i no ho oblidem, ha continuat tot - amb Raul Romeva – eloqüent, preparat, convincent... sexy!  i amb una frase per la història: AQUEST ÉS UN OBJECTIU COMÚ QUE ENS TRANSCENDEIX A TOTS – amb el President, que només faltaria, amb Junqueras – quina llista més coixa hauria sigut sense ell – i des de fa uns dies, Eduardo Reyes, el president de "Súmate". També hi tenim el Pep Guardiola, que mai no ha mostrat cap altre interès polític que la independència de Catalunya, Germà Bel a la llista per Tarragona i Lluís Llach a la llista per Girona, i se n’hi han d’afegir molts més. És una llista multicolor on vull pensar que finalment tots els interessos es fonen en un de sol. Que bonic, que bonic, m’he dit! – tal com canten els Manel – Ara només cal creuar els dits o ajuntar les mans i pregar perquè tot segueixi sense ensurts interns, que externs, els tindrem. Una llàstima que la CUP no hi sigui, però no ho és tant quan la seva posició és clara: estan per la independència. No puc dir el mateix de Iniciativa, que ben bé encara no se... Em resulta difícil entendre si amb la seva llista conjunta  “Catalunya, Sí que es pot” estan amb el sobiranisme. Joan Herrera no dóna respostes clares respecte a la independència, respon amb altres preguntes i fa circumloquis que despisten d’allò més. Sembla com si encara tingués la bona fe de creure en una tercera via i que el diàleg fos possible. Com vols portar a la pràctica, Joan, totes les lloables millores socials que pretens si no en tenim ni cinc, ni els tindrem si ens els ha de donar – tornar és més exacte – Espanya?

Parlant d’Espanya, el sentiment nacionalista espanyol està traient pans de les pedres – com els catalans, vaja! – en tocant a l’enginy. Al costat de les paraules i frases de sempre – irresponsabilitat, abisme, article 155, insolidaritat – ara n’hi trobem de molt més reeixides : lista de semipensionistas, moció de censura, Mas es menos, Ley de Seguridad Nacional, Guardiola jugó con España en el Mundial, el Ebro es español y nace en Cantabria – ja ho sabem que al enemic ni aigua, ja ho sabem – D’aquí a allà en diran per fer un llibre. Jo, de moment, la frase més sensata i realista que he sentit és la del rei quan, després de parlar amb  Mas, va dir que la seva postura és irreconducible, i, com diria Joaquim Nadal – no sé si encara ho diu, després de parodiar-lo tant al “Polònia” – lògicament, també ho és la situació de Catalunya. Farien bé d’escoltar-se el rei els fidels defensors de la corona.

Segur que provaran per tots els mitjans d’aturar-nos, traient coloms i, si poden, conills de la chistera Constitucional. En tot cas, ja cal que s’espavilin perquè segons els càlculs de Salvador Cardús en un article seu de fa pocs dies, crec que era a La Vanguardia, la victòria no és tan lluny. Reprodueixo els seus nombres aquí per si vostès, lectors, ho volen veure més clar i volen alegrar-se amb mi: Catalunya té actualment un cens de 5.250.000 votants. Si vota el 70%, que ja seria un èxit de participació, votarien 3.675.000 persones. La majoria absoluta estaria en 1.837.501 vots a les llistes sobiranistes. Els sí-sí a la consulta del 9N van ser 1.897.274; avisa Cardús que no vol ser fatxenda, i jo aviso que tampoc, però ens en sobren uns quants milers. Així doncs, si la il·lusió es manté, si s’ha recuperat, si ha augmentat, guanyarem. Si perdem, que Déu ens agafi confessats, que Espanya tindrà l’excusa perfecta per acabar-nos d’esclafar.

Si sostingut

De nou un post, des de l'optimisme i la força d'en Xavier Pujol. "Robat" directament del seu blog Fita, us deixo amb aquest si sostingut:

Els humans tenim un do. El do de buscar la llibertat incansablement. Si una persona valora la seva pròpia llibertat, qui pot ser contrari a la llibertat col·lectiva?

Tenim un do. El de valorar el que tenim però voler perfeccionar-ho. I a vegades, per exercir aquest do cal donar el do de pit.

El Do és com un Si sostingut. I fa mesos que sostenim el sí. Una majoria dels que van anar a votar el 9N el va expressar doble.

Hi ha un vent estelat que esfilagarsa banderes, sota un sol roent que les destenyeix.

Quan aconseguim la llibertat tots hi haurem posat la nostra nota musical. Alguns personatges molt meritoris hi han posat més que una nota, han alçat la batuta.

Estem expectants fins i tot en actes que encara no s’han celebrat.

Hi ha dues llistes que volen el sí. 

Dues batutes per a una sola simfonia. I a diferència d’una orquestra que pretengui tenir massa directors, ara sembla que afinem bastant.

Sabem on és el nord.

Fotografia: Kevin Orlando

Una fita a conquerir: el sí a la independència. El camí és assenyalat: “Ara és l’hora Catalans”... esmolem l'urna! 

Petita Simfonia Independent, per W. A. Mozart

Una meravella musical creada entre el geni del gran compositor austríac i l'enginy català... Ara que sembla que, per fi, les coses van pel bon camí, gaudim tots de la:

Escalfant motors per l'11 de setembre

L’ANC vol omplir la Meridiana l’11S per fer el "pas definitiu" i posar la primera pedra de la República Catalana

Omplir l’Avinguda Meridiana i dotar de contingut la República Catalana. Aquest és el doble repte de la mobilització que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) organitzarà el proper Onze de Setembre, tal com s’ha anunciat aquest diumenge durant l’Assemblea General Ordinària celebrada per l’entitat al pavelló Barris Nord de Lleida.
L'objectiu és el de convertir les eleccions del 27S en un plebiscit amb una victòria clara per la independència, "el pas definitiu", tal com ha explicat el coordinador de la comissió de mobilització social, Josep Sabaté. "L'Av. Meridiana es convertirà en el carrer major de la República Catalana"; "dibuixarem 135 trams i els omplirem de contingut"."Obrirem la Meridiana, la Via del Sí" per transportar els eixos de la República Catalana. "Farem plebiscitàries i definitives les eleccions del 27S".
Els 10 eixos de la nova República catalana que l’Assemblea i milers de catalans i catalanes traslladaran l’Onze de Setembre des de l’Avinguda Meridiana fins el Parlament de Catalunya seran: regeneració democràtica, oberta al món, benestar i justícia social, innovació, sostenibilitat, equilibri territorial, solidaritat, igualtat, educació i cultura i diversitat.
L’acció de la Diada vindrà precedida d’un estiu ple de mobilitzacions arreu del país per consolidar i fer arribar a tothom el missatge que la independència és l’única oportunitat per construir un país nou i millor. Aquestes accions s’articularan a partir de fomentar l’anàlisi i el debat al voltant dels 10 eixos presentats com a base de la República catalana que construirem a partir del 27 de setembre.

Unitat, calma, fermesa i somriure

Article de Jofre Llombart a El Singular. Les imatges són de Google.


No queden tres mesos de procés. En queden molts més. Tant si el 27-S hi ha 68 diputats sobiranistes com si no, ni l’independentisme desapareixerà ni la República Catalana serà una realitat l’endemà. Encara queden moltes curves del Procés i la majoria amb carretera estreta i en pujada. Per això resulta determinant mantenir els quatre punts cardinals que van inspirar l’èxit del procés.

Unitat: La societat civil es va manifestar en una única Via Catalana el 2013. No n’hi va haver una de La Jonquera a Vinarós, una altra de Vic a Berga i una tercera de Lleida a Tarragona. Es va fer un únic concert per la Llibertat, no un al Camp Nou, un altre a Montilivi i un altre al Fòrum. La V va ser una V i no una W per fer dues V V. La unitat no es limita a una candidatura unitària, la unitat consisteix –ras i curt- en impedir que de dos vots se’n perdi un. M’és igual la fòrmula.

Calma: No es pot perdre el nord per una enquesta. No es pot fer un espectacle a cada declaració d’un líder polític. Separar-se d’un estat membre de la UE i muntar-ne un de propi requereix tenir el cap fred. Tenir tremolor de cames per un sondeig mostra inseguretat i a més es donen pistes a l’adversari: amb un espant es cau en el nerviosisme. Portem tres anys de procés i encara no hem vist el pitjor. Encara queda per venir una guerra de nervis, la que precedeix al xoc de trens.

Fermesa: No cal que la sang bulli però que tampoc es refredi. Els motius per reivindicar la independència continuen intactes: l’Estat espanyol continua quedant-se 16.000 milions cada any recaptats en impostos a Catalunya i mai retornats (8.800 euros cada any per una família de quatre). L’Estat continua laminant totes les competències que pot o simplement les despulla de finançament. L’Estat continua impedint que Catalunya voli (asfíxia financera, impossibilitat de decidir infrastructures i veto a qualsevol llei diferent del pensament únic: pobresa energètica, impost dipòsits bancaris, fracking, horaris comercials, etc, etc). I per descomptat, no permet que ni tan sols es plantegi si vol continuar formant part de l’Estat.

Somriure: L’arma de construcció massiva que no s’ha de perdre mai. És el que ha generat simpatia Catalunya endins i món enllà. S’ha aconseguit arribar fins aquí amb alegria, amb samarretes enlloc de cóctels molotov. Manifestacions colorides enlloc de crema de contenidors. El més greu de tot és que si el somriure s’ha desdibuixat una mica no ha estat pel combat sinó perquè l’han congelat les pugnes internes. Els independentistes amb cara agre se’ls ha amargat el rostre, en la majoria de casos, per culpa d’algun altre independentista. “És que m’ha dit botifler al Twitter”. Lamentable. Infantil. Patètic. De perdedors.

Un alt dirigent d’un alt partit que combat la independència em va dir fa uns mesos a Madrid que “tenéis las de ganar” perquè el procés reuneix tres factors invencibles en tot conflicte: épica, ética i estètica. I no sé si m’ho va dir amb un punt d’enveja o simplement m’estava explicant el manual d’instruccions per desactivar-lo.