Avui i sense que serveixi de precedent, permeteu-me que aquest blog parli en castellà, perquè us acostem al blog d'en Ramon Cotarelo: Palinuro
¡Malditos catalanes!
Los catalanes son como el niño del cuento, el que dijo que el rey iba desnudo... y la organizó.
Han hecho algo parecido y con una simple declaración, como quien no quiere la cosa.
El sistema político español ha crujido.
El rey, en pelota picada, ha llamado a los líderes de los demás partidos a cubrirse todos las vergüenzas mutuamente.
Y eso que, según este genio monclovita, lo de Cataluña era una algarabía, atinado juicio que deja bien claro su nivel mental.
Todos los dirigentes han acudido al llamado del presidente
de los sobresueldos con mucha unción, respeto por el Estado
y responsabilidad ante la historia.
No tienen sentido del ridículo.
Los que más han rivalizado en su incondicional entrega
a la derecha nacionalcatólica han sido el PSOE y Ciudadanos.
Junto con la banda de presuntos ladrones del partido del gobierno
forman el frente unido de la reacción contra todo lo que se mueva.
Dos beneficiarios directos del corrupto régimen que gestionan
hace cuarenta años y un aspirante a participar en el condumio,
el lindo don Diego Rivera. También a Podemos se le notaban
los deseos de pisar la moqueta de La Moncloa.
Trataron de disimularlos presentándose como audaces mensajeros
de la diosa de la Justicia, portadores de una regla de San Benito
de la "regeneración democrática" que el responsable político
de la Gürtel jamás podrá admitir, cosa que ellos saben muy bien.
Y ninguno, al parecer, ha tenido la decencia de preguntarle
para qué los llama a hacer frente ahora a un problema
que él ha generado con su incompetencia, su catalanofobia,
su incapacidad para forma de diálogo alguna, su espíritu franquista
y comportamiento corrupto y aliento de corrruptos.
Hubiera sido una foto excelente: los cuatro panchos
defendiendo la unidad de la Patria bajo la sacrificada guía
del amigo de Rato y Bárcenas. Menudo cartel electoral,
que hubiera garantizado una mayoría superabsoluta a
la oligarquía propietaria del corrupto reino de España.
Pero no fue posible. Podemos se desmarcó del frente de
salvación nacional. Su íntima esencia española lo empuja
a participar en la cruzada contra los nuevos cátaros,
los catalanes, pero su acendrado olfato para la conveniencia electoral,
le aconseja separarse de esta reunión de servidores
civiles de cuarto de banderas. A diferencia del PSOE,
en Podemos se entiende que es imposible ganar a la derecha
reaccionaria en su propio territorio, de exaltación de la unidad patria impuesta a cristazos.
Pero, para no perder votos en España cuando el bloque nacional español
los acuse de ambiguos y criptocatalanistas, los de Podemos
argumentan que son los verdaderos garantes de la unidad patria.
Tratan de hacer comprender a los neofranquistas y sus aliados que,
si se arriesga una propuesta de referéndum en libertad,
el resultado será favorable a los intereses unionistas.
No es el modo más noble de defender la opción del referéndum
pues pretende instrumentalizarlo no como un medio neutral
para dilucidar una cuestión sino como una astuta jugada,
una especie de gambito para ganar la partida al independentismo
simulando que se le da satisfacción.
Para hacerse perdonar estos coqueteos con el soberanismo,
los dirigentes de Podemos, en perfecta sintonía con el movimiento nacional español,
buscan a la desesperada algún razonamiento que, negando el derecho de Cataluña
a la secesión, los haga diferenciarse de los líderes de los demás partidos,
tan desnudos como él mismo, como el rey y como la cabra de la legión.
Dice Iglesias que el Parlamento no tiene competencias para declarar la República.
¡Ah! ¿No? Y ¿quién si no? ¿Los círculos de Podemos? ¿Tele K? ¿El núcleo irradiador?
¿Quién cree Iglesias que proclamó la Commonwealth británica,
la república estadounidense, la francesa, la alemana, las españolas?
El Parlamento, el Congreso, la Asamblea Nacional, la Dieta Federal, las Cortes.
Eso, ¿quién si no? Búsquese otra teoría porque esa no solamente
no es respetable sino que, además, no cuela.
Quizá el argumento de Podemos sea que el Parlament fue elegido el
27 de septiembre en elecciones ordinarias y carece de competencias constituyentes.
Lo mismo le sucedió a las Cortes españolas en 1977, que fueron ordinarias
hasta que ellas mismas decidieron ser constituyentes.
O bien quizá estos grandes críticos sostengan que el 47,8% del voto no
faculta para tomar una medida de tal envergadura.
Nadie, en cambio, ha oído crítica alguna respecto al hecho de que con
el 44,6% el PP sí pueda desactivar la Constitución y
desmantelar el Estado del bienestar.
El rey está desnudo y el chambelán, también.
Los tres partidos de la España cañí tienen ya preparada una batería de recursos ante el Tribunal Constitucional -ese tribunal presidido por un antiguo militante del PP y colaborador de FAES- para interponerlos en cuanto el Parlament apruebe algo que no les guste. Podemos, inteligentemente, se desmarca de esa intención, pero lo hace por un (sano) instinto, aunque sin saber explicar por qué. Se lo dirá Palinuro gratis et amore: porque, si el Tribunal se pronuncia negativamente sobre una decisión del Parlament y este decide desobedecerlo -pues la hoja de ruta parte de que las autoridades españolas carecen de jurisdicción en su territorio- tendremos el conflicto servido en términos de intervención en Cataluña, pero no la capacidad de respuesta proporcional que se requiere. A la derecha nacionalcatólica del PP y sus compañeros de viaje C's y el PSOE puede interesarles esta escalada porque propiciaría la proclamación del Estado de excepción y, por ende, la eliminación de las elecciones. En cambio a los de Podemos esto no les interesa en absoluto, pues serían los segundos en padecer las circunstancias. Los primeros serían los independentistas, si bien da la impresión de que tendrían mejor y más sólida y extensa defensa que aquellos.
¡Esos malditos catalanes que, con su obstinación, desvelan la impudicia de un régimen de arbitrariedad neofranquista que quiere hacerse pasar por una democracia!
dissabte, 31 d’octubre del 2015
dijous, 15 d’octubre del 2015
El president no és mort: de Ventura Gassol a Lluís Companys
Un article d'en Pere Cardús a Vilaweb:
El règim feixista instaurat a l’estat espanyol després de la derrota republicana del 1939 executa el president de Catalunya en silenci i d’amagat. Al castell de Montjuïc se senten trets la matinada del 15 d’octubre del 1940. Lluís Companys cau abatut després d’haver cridat ‘Per Catalunya!’ descalç trepitjant la terra que estima. El règim executa la venjança contra la llibertat i la dignitat. Els consellers de la Generalitat són a l’exili i tarden uns dies a saber que han afusellat el president. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana, escriu uns versos per a homenatjar el president màrtir. ‘No digueu que ell és mort…’ El rapsode, poeta i cantant Celdoni Fonoll el recita avui en motiu del 75è aniversari d’aquell crim contra Catalunya.
«No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…»
Ventura Gassol
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…»
Ventura Gassol
divendres, 9 d’octubre del 2015
dijous, 1 d’octubre del 2015
Un article de la Marta Rojals
Els independentistes catalans som per a anar-ho a veure: no només hem de guanyar eleccions, sinó que, per considerar-nos guanyadors legítims, necessitem que els dependentistes ens concedeixin la seua benedicció. I tot no pot ser, gent. Per això en aquest post-27-S es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria. Però ei, si hem de continuar arrossegant-nos en el fang perquè som així i així hem estat sempre, endavant, eh? Qui som nosaltres per a trencar la tradició.
Ben pensat, qui ens hem cregut que som, nosaltres, per a plantar dos milions de vots a la cara d’un estat que, amb tota la seua maquinària, la coneguda i la subterrània, ha maldat per atemorir la nostra gent i coartar-li la llibertat de decisió? Com hem gosat desafiar la seua cúria econòmica, mediàtica, judicial, funcionarial i nupcial, o els seus documents perfectament europeus i manipulats? Com hem gosat aixecar la veu davant la paraula de Merkel, Obama, Cameron, Sarkozy, comprada per l’únic bàndol que la podia pagar? Qui ens hem cregut que som, nosaltres, per a esgarrapar 72 escons amb una participació rècord, el dia que una tupinada de les ambaixades del ‘no’ segresta i boicota milers de vots? Bah, home, bah: que no se’ns acudeixi de creure que això que hem aconseguit amb només nosaltres a favor i TOT en contra és extraordinari, perquè no és que sigui extraordinari, no, i aquí acabo la ironia: és-un-miracle.
Un puto miracle, senyores, si m’ho permeteu. I sí, el pitjor del resultat és que el discurs d’uns i altres és igual avui que fa dos dies, perquè estem esgotats, i el 28-S volíem respirar. Però això no és un partit de futbol, noranta minuts, dutxa, autocar i cap a casa; és el projecte més gran, difícil i complex que hàgim emprès mai com a país. Qui ha dit respirar? Si tot just comencem ara! Que encara no som prou? És clar, que encara no som prou!, perquè al final del camí hem de ser-hi tots. Que n’hi haurà que no voldran ser-hi ni ara ni mai? I és clar, que n’hi haurà, però hauran de convèncer els catalans que la seua proposta és millor, i més il·lusionant, que aquesta que els guanyadors del 27-S emprenem ara.
És meravellós, perquè per fi s’han acabat les excuses. Goita quina cosa, per posar un exemple clar: amb un parlament sobirà, el primer dia mateix pots declarar l’aturada dels desnonaments, la recuperació del decret contra la pobresa energètica i l’impost a la banca. Pam. Qui s’hi posarà de cul? Perquè quan deia que s’han acabat les excuses, pensava en tothom. Pot ser interessant veure com escons que brandaven la bandera de la justícia social votin en contra dels interessos dels més desfavorits amb l’excusa que primer cal demanar el permís d’Espanya. Amb les tornes invertides, el procés de construcció d’un estat just i igualitari serà una prova del cotó fluix constant. Jo ja friso per trobar-m’hi.
I alhora hi ha ‘el carrer’, com se sol dir. És que ho veig. Veig el procés constituent com les ‘eleccions’ definitives: col·lectius, pobles, barris, gremis, associacions, centres docents, col·legis professionals, ‘elegint’ com ha de ser l’estat que compartirem, sentint-se interpel·lats, cridats a participar-hi, a implicar-s’hi, a construir. Ho veig i ho doblo: catalans que no havien sentit a parlar de la independència fins abans-d’ahir, i fins i tot catalans que no volen sentir a parlar d’independència ni ara ni mai, tenen el dret de saber què pot aconseguir la nostra societat quan té les regnes del seu destí.
Què? És que no vam quedar així? No era de fer un país millor, que es tractava? Ens ho creiem o no ens ho creiem, que aquest és un projecte de la gent? Recordem els eixos de la Via Lliure: regeneració democràtica, benestar i justícia social, igualtat, diversitat, solidaritat, sostenibilitat, equilibri social i territorial, educació i cultura, innovació, obertura al món. Els ho demostrem o no els ho demostrem, que això no eren només eslògans de colors i que el ‘sí’ no eren dues lletres buides? Si alguna cosa hem demostrat la independentor en entomar els resultats del 27-S és que som gent altament exigent, que no ens conformem a fer-ho ‘només’ bé, sinó que volem excel·lir, fer-ho tot de manera òptima. És la nostra creu, sí, però també una garantia: justament per això, perquè no creiem en els miracles ni quan els fem possibles, no ens conformarem amb qualsevol cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)