L'ANC treballa en un 11-S més polític amb les eleccions del 27-S a l'horitzó
Dilluns, 9 Febrer, 2015
Després de la gran manifestació del 2012 a Barcelona, la cadena humana del 2013 i la V del 2014, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja treballa en la mobilització que aquest 11 de setembre del 2015 ha de servir per a arrencar la campanya electoral cap a les eleccions del 27 de setembre que l'entitat projecta com a plebiscitàries i constituents.
L'ANC pretén visualitzar un cop més la força de l'independentisme social, reivindicatiu i festiu i alhora dotar aquesta nova iniciativa d'un major caràcter polític. En aquest sentit, els membres de l'ANC, la seves assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors cercaran durant aquest mes de febrer la millor fórmula per a seguir empenyent des de la societat civil cap a la plena sobirania de Catalunya.
Els socis i els simpatitzants de l'ANC també poden contribuir en la pluja d'idees per a fer de la Diada del 2015 una nova jornada històrica a través de les xarxes socials, per correu o posant-se en contacte amb la Territorial més propera.
divendres, 13 de febrer del 2015
dijous, 5 de febrer del 2015
Un article de Jofre Llompart
OPINIÓ. Jofre Llombart
31/01/2015
Si cal, poseu-vos guants
"Cal mantenir la unitat en aquest moment històric i sobretot, irrepetible"
Una majoria social que podria guanyar qualsevol votació. Uns líders polítics, fins ara, a l’alçada de les circumstàncies. Una base civil absolutament pacífica, democràtica i simpàtica. Un reconeixement internacional ‘de facto’ sobre l’existència del conflicte nacional. Un adversari en crisi i amb desprestigi interior i exterior. I per si fos poc, una èpica i una estètica en forma de somriure. Mai, absolutament mai, s’havien donat tant bones condicions per canviar el curs dels esdeveniments. El recurs de l’Exèrcit ja no és possible (l’OTAN prohibeix intervencions internes als territoris dels seus estats membres) i per tant l’escenari tan repetit de derrota militar pot, per primera vegada, esquivar la història.
Així les coses, què pot frenar-ho tot plegat? Que, per la raó que sigui, els promotors del procés desisteixin. I què els pot fer desistir? que s’atemoreixin, que es cansin o que es divideixin. I aquestes tres coses poden combinar-se entre sí de manera diabòlica amb una salsa que ho lliga tot: la desconfiança.
Hi ha diverses mostres gràfiques d’això; basats en rum-rum reals. Per exemple, la creença feta córrer com a malvat rumor que Artur Mas en realitat no vol la independència. Que al final es farà enrere. Ha convocat eleccions en clau plebiscitària, va convocar un 9N desafiant a l’Estat, està querellat per haver-ho fet, ha ensenyat al món que va votar Sí-Sí i, en definitiva, ha cremat les naus i el seu projecte personal i polític per aquesta causa. Però tot i així, hi ha gent que fins que no el vegi emmanillat camí del Govern Militar no se’l creurà. És evident que el camí es demostra caminant i fins que no arribi l’hora definitiva no es podrà acreditar de manera oficial que Mas va ser el president que va portar el país fins a la conversió en estat. Però fins aleshores, si el que hi ha envers el cap visible de la cosa és desconfiança l’únic que en sortirà és un tret al peu.
L’altre pol de desconfiança és creure que ERC el que vol és primer desallotjar CiU del govern i després fer ells la independència, que per alguna cosa ja hi eren des del principi defensant sols l’estelada i no fos cas que els nouvinguts, amb Mas al capdavant, es pengessin les medalles. El rumor tendeix a oblidar els tres pressupostos de retallades aprovats amb el consentiment de Junqueras i en canvi a recordar cíclicament el suposat ADN anticonvergent d’Esquerra, la prioritat de l’eix social i la immediatesa històrica del tripartit d’esquerres: Només fa vuit anys i tres mesos que els republicans van fer president de la Generalitat a un membre del comitè federal del PSOE que havia perdut unes eleccions guanyades per CiU.
Doncs bé, ara es tracta de demostrar que aquests rumors són falsos o que, com a mínim, tenen una part de veritat minoritària i secundària. En definitiva, que l’encreuament històric en què ens trobem és més important que la tradició i el safareig. El somriure del procés l’ha generat la societat civil però l’ha aguantat la bona entesa entre els líders. Un dels moments àlgids d’aquesta història va ser el 12 de desembre del 2013, quan van aparèixer junts per dir que s’havien posat d’acord amb una data, el 9N, i sobretot, amb una pregunta que no agradava a ningú i que va donar per bona tothom. Per aguantar aquest somriure cal mantenir la unitat en aquest moment històric i sobretot, irrepetible. Com si d’una capçalera de manifestació es tractés, cal que els líders avancin agafats de la mà. És possible que en altres circumstàncies aquest gest, donar-se la mà, li produís fàstic a uns i altres. Doncs si cal poseu-vos guants. Però agafeu-vos de la mà. Ja us els traureu quan hagueu arribat al final del camí. I si en algun moment teniu dubtes mireu enrere i veureu a uns que van de la mà, sense guants, amb somriure, sense fàstics però tampoc sense parar: ja no deixaran de caminar i passaran per damunt d’aquell que es quedi plantat.
Així les coses, què pot frenar-ho tot plegat? Que, per la raó que sigui, els promotors del procés desisteixin. I què els pot fer desistir? que s’atemoreixin, que es cansin o que es divideixin. I aquestes tres coses poden combinar-se entre sí de manera diabòlica amb una salsa que ho lliga tot: la desconfiança.
Hi ha diverses mostres gràfiques d’això; basats en rum-rum reals. Per exemple, la creença feta córrer com a malvat rumor que Artur Mas en realitat no vol la independència. Que al final es farà enrere. Ha convocat eleccions en clau plebiscitària, va convocar un 9N desafiant a l’Estat, està querellat per haver-ho fet, ha ensenyat al món que va votar Sí-Sí i, en definitiva, ha cremat les naus i el seu projecte personal i polític per aquesta causa. Però tot i així, hi ha gent que fins que no el vegi emmanillat camí del Govern Militar no se’l creurà. És evident que el camí es demostra caminant i fins que no arribi l’hora definitiva no es podrà acreditar de manera oficial que Mas va ser el president que va portar el país fins a la conversió en estat. Però fins aleshores, si el que hi ha envers el cap visible de la cosa és desconfiança l’únic que en sortirà és un tret al peu.
L’altre pol de desconfiança és creure que ERC el que vol és primer desallotjar CiU del govern i després fer ells la independència, que per alguna cosa ja hi eren des del principi defensant sols l’estelada i no fos cas que els nouvinguts, amb Mas al capdavant, es pengessin les medalles. El rumor tendeix a oblidar els tres pressupostos de retallades aprovats amb el consentiment de Junqueras i en canvi a recordar cíclicament el suposat ADN anticonvergent d’Esquerra, la prioritat de l’eix social i la immediatesa històrica del tripartit d’esquerres: Només fa vuit anys i tres mesos que els republicans van fer president de la Generalitat a un membre del comitè federal del PSOE que havia perdut unes eleccions guanyades per CiU.
Doncs bé, ara es tracta de demostrar que aquests rumors són falsos o que, com a mínim, tenen una part de veritat minoritària i secundària. En definitiva, que l’encreuament històric en què ens trobem és més important que la tradició i el safareig. El somriure del procés l’ha generat la societat civil però l’ha aguantat la bona entesa entre els líders. Un dels moments àlgids d’aquesta història va ser el 12 de desembre del 2013, quan van aparèixer junts per dir que s’havien posat d’acord amb una data, el 9N, i sobretot, amb una pregunta que no agradava a ningú i que va donar per bona tothom. Per aguantar aquest somriure cal mantenir la unitat en aquest moment històric i sobretot, irrepetible. Com si d’una capçalera de manifestació es tractés, cal que els líders avancin agafats de la mà. És possible que en altres circumstàncies aquest gest, donar-se la mà, li produís fàstic a uns i altres. Doncs si cal poseu-vos guants. Però agafeu-vos de la mà. Ja us els traureu quan hagueu arribat al final del camí. I si en algun moment teniu dubtes mireu enrere i veureu a uns que van de la mà, sense guants, amb somriure, sense fàstics però tampoc sense parar: ja no deixaran de caminar i passaran per damunt d’aquell que es quedi plantat.
dilluns, 2 de febrer del 2015
Una Constitució per a la República de Catalunya
El jutge Santiago Vidal i el professor de Ciències Polítiques Oriol Vidal-Aparicio van presentar dissabte passat, 31 de gener, a l'Ateneu Barcelonés, les seves propostes de Constitució catalana. També s'ha donat a conèixer una tercera proposta realitzada per Juristes per la Independència, encapçalat per Sebastià Sardiné.
Santiago Vidal |
Oriol Vidal-Aparicio |
Sebastià Sardiné |
Aquests tres textos no tenen cap valor jurídic però sí que en tenen molt de simbòlic, ja que són "propostes de treball" que es presenten a la societat perquè ens les puguem llegir i opinar i així, com aquell qui diu, anar avançant feina.
De moment, els tres textos han estat publicats en una web interactiva, o sigui, que permet deixar opinions, fer "esmenes", ja que es tracta justament de saber què n'opinem els catalans, quins són els punts en els que estem més d'acord, quines coses canviaríem, etc. Si les voleu llegir i/o participar, la web és aquesta:
Informar-vos també de que corren per la xarxa alguns altres textos "d'autor desconegut" -i que no sé si són per despistar, per fer broma, o algú pretén que ens els prenguem seriosament, tot i que no ho sembla- que ahir van causar certa confusió entre alguns usuaris de la xarxa. Els tres textos presentats amb ànim de treball són els que hi ha a l'enllaç i prou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)