- Eloi, Tu saps què va ser això de la revolució dels somriures que diu el llibre d'història?
- Sí que ho sé, m'ho han explicat a classe. Va ser un moviment de la gent del carrer, de les persones normals per aconseguir la independència de Catalunya.
- Per què li diuen dels somriures?
- Doncs perquè van fer-ho tot, sense violència d'una manera festiva i plena de somriures.
- Això vol dir que no els hi va costar gens?
- No, no, això vol dir que malgrat que els hi va costar molt i molt, mai no van perdre ni l'esperança, ni l'esperit de lluita, ni els valors de la pau, el respecte, la convivència i la democràcia.
- Els hi costava molt perquè Espanya no els deixava?
- Sí clar, perquè no volien deixar-los marxar i els amenaçaven de totes les maneres possibles. Però també els hi va costar molt perquè els seus polítics no estaven a l'alçada i no anaven units.
- I com ho van fer?
- Persistint. Mobilitzacions al carrer, vots inequívocament independentistes, somriures i convenciment. Persistint i resistint.
- I gràcies a ells ara, som un país?
- Sí gràcies a ells, i a molts més que malgrat que no ho van aconseguir, també van resistir i van mantenir-se tossudament alçats.
- Bones notícies!
- Quina sort! Què passa, filla?
- Mare, àvia! El govern ha tornat a fer una Llei de la dependència que ajudarà les famílies que tinguin persones que necessitin moltes atencions i que no es puguin valdre
- Uix! no servirà de res, els espanyols la tornaran impugnar i a tombar.
- Àvia, que això ja no passa, que ara ja som una Nació independent!
- No us refieu de res... jo tota la vida he viscut amb una Catalunya amb la soga al coll i ja tinc 92 anys.
- Però àvia que no te'n recordes que fa un any que ja ens vam proclamar independents. Tan contenta que estaves!!! Tenim un estat acabat d'estrenar i encara moltes coses per fer.
- Si que n'estic, de contenta... però ara no me'n recordava. Sort de tu, nena, que m'ho recordes! I sort que ho he pogut veure, encara que me n'oblidi. Oi, nineta, que m'ho recordaràs cada dia? D'això si que no me'n vull oblidar,,,
- I tant àvia. Cada dia t'ho recordaré, no pateixis!
Va oblidar el rellotge, les obligacions i les convencions, se'n va anar al Palau Sant Jordi el dia 24.
Es va deixar convidar a pujar a Montjuïc en taxi per dos desconeguts. Va aconseguir una entrada que no tenia, va seure prop de la pista. Es va emocionar, va aplaudir, va plorar, va cridar i va cantar. Amb la Dharma va saltar just davant de l'escenari.
No tenia edat, de saltar tant, però tant li feia. Sentia la llibertat, la seva, la del seu país... ben a la vora.
