—Papa... és veritat que formem part d'Espanya?
—...eeeem, amb què em surts tu ara...? —l'ha agafat completament desprevingut—.
—Doncs això, som espanyols?
—...béééé... no... qui t'ho ha dit això?
—La Marta. Es veu que ho va sentir a la tele l'altre dia.
—Però no tot el que diuen a la tele és veritat... no us ho heu de creure tot...
—Però això ho és o no, de veritat? No, oi?
—Bé... en realitat... una mic... bé... no sé com dir-te...
—Així que és veritat! M'heu enganyat!
—No filla... mira, són mentidetes que es diuen per mantenir la il·lusió, però ara que ja ets una nena gran t'ho podem dir...
—Però jo em creia que Catalunya era un país independent!
—Sí, és clar, és que ho és... en certa manera...
—Ho és o no? —ho diu amb els ulls esperançats—.
—Oficialment... estrictament... no... però...
—Oh! —se li escapa una llàgrima— Així que m'heu enganyat sempre!
—Filla, sabíem que et feia feliç...
—Però no és veritat! I llavors aquell senyor de la barba que surt a la tele és el nostre pecident?
—El president, sí. Però no és el nostre... aquell és el d'Espanya, però nosaltres tenim el del tupè, eh, és de veritat!
—Ah! I així no som un país? —se li nota la decepció a la cara—.
—Nosaltres som el que volem! No ens volen deixar, però si ho volem, ho serem!
—Com? Però si m'acabes de dir que som d'Espanya...
—Però no ho hem de ser sempre, podem canviar!
—De veritat? Llavors ja no em sap tant greu saber-ho! Però canviarem, oi?
—I tant! Tu has de seguir creient, aquesta màgia sí que existeix. Em sap greu haver-te enganyat, però tu segueix creient.
—Sí! Ara més que mai. Ho explicaré a tota la classe, entre tots ajudarem a fer-ho!
—Ves amb compte, eh? Segurament alguns no ho saben i es poden posar tristos com tu al principi... potser és millor que no ho diguis...
—Sí! Perquè quan sàpiguen que no és veritat, però que ho aconseguirem, es posaran tan contents com jo!
