El primer pensament és pel seu pare. Un record tan intens que sembla com si la conversa, tinguda fa gairebé quaranta anys, s’hagués produït el dia abans. Es veu a sí mateixa, una joveneta, poc més que adolescent.
- Papi, tu voldries que Catalunya fos independent?
Som a l’any 1977, la independència no és un tema del que es parli habitualment. Però la pregunta li ha sortit així. I és que fa dies que està empipada perquè una companya de classe, cada vegada que es creuen pel passadís, li deixa anar en to burleta: “El catalán no es un idioma, es un dialecto”, i marxa rient.
El pare, al que la guerra civil va enganxar quan tenia tan sols dinou anys, fent-lo patir molt i convertint-lo en pacifista per sempre més, pensa uns segons i diu:
- Sí… si es pogués fer pacíficament, sí que ho voldria.
Ja ho veus, pare -i mira al Cel- ho hem aconseguit! I pacíficament!
Per la televisió, el President de la Generalitat, amb veu ferma, segueix amb el seu discurs de declaració d’independència.
