diumenge, 3 de maig del 2015

L'escrit del suro

La Bruixeta, del blog Una bruixa al teclat, participa amb un conte preciós!



—Mare, al suro del despatx temps penjat un escrit que no acabo d’entendre. Fa temps que et vull preguntar que vol dir i qui ho va escriure.

—Quin escrit? Ara no caic...

—És un que deu ser molt vell, perquè el conec de tota la vida i el foli on és escrit ja té un color groguenc. Pel que sembla és d’un tal Titot, i mira el nom aquest sí que en sona, però no acabo de saber de què.

—Ai, mare! Ara sí que m’has mort!!!! I tant que en té d’anys aquest escrit, però el trobo tan bonic que mai l’he volgut treure; també perquè és un recordatori d’un temps ja passat.... I clar que et sona en Titot —la mare esclata a riure— És el cantant d’un d’aquests grups que acostumo a sentir i que tu dius que són de la prehistòria. Mare meva!!!

—M’ho expliques, mama? —L’Agnès encara està més encuriosida per l’origen d’aquelles paraules.

—I tant. Ja saps que Catalunya no sempre va ser un estat independent, que durant molts anys, masses, varen formar part d’Espanya. Però no tots els catalans ho volíem, molts de nosaltres, la majoria, no ens sentíem espanyols per res del món i volíem que Catalunya aconseguís la independència, tal com va succeir l’any abans que tu naixessis. Per demostrar el que volíem, durant molts anys vàrem fer tot un seguit d’actes reivindicatius, sempre amb caràcter festiu i distés, mai buscant l’enfrontament. Érem, som, un poble pacífic i de tal manera volíem aconseguir la nostra fita. Espanya no en volia sentir ni parlar de la independència catalana. De fet mai va reconèixer a altres països europeus que ho varen aconseguir abans que nosaltres. Avui en dia encara no ho ha fet...

—Però si Espanya no ens pot ni veure! Perquè volia que forméssim part d’ella? No ho entenc...

—I és clar que no ho entès, no és fàcil fer-ho. Espanya mai ens havia estimat, ni tan sols quan hi formàvem part, però deixant-se ser independents perdia massa... I ara és el veí torracollons amb l’orgull ferit, per això no ens pot ni veure. El cas és, que un d’aquells actes va ser un concert. Un concert on va actuar moltíssima gent; gent d’aquí i de fora, però tots units per un sol propòsit: que Catalunya pogués votar si volia o no ser independent

—Què no podíeu votar?

—Espanya no ens deixava. Vàrem fer un referèndum, però el van impugnar i invalidar... No volien ni sentir parlar de què es consultés al poble català.

—Però es va fer? Vull dir, es va consultar i es va decidir que sí, perquè bé que avui no formem part d’Espanya.

—Sí, però no corris, que la cosa no va ser tan senzilla. De moment varen impugnar el referèndum. El President de la Generalitat va dir que no ho seria, que tan sols seria una consulta no vinculant. I així ho vàrem fer. Però tampoc això els va agradar i també ho varen impugnar. El Govern espanyol tenia la mà trencada en posar traves a tot el que Catalunya volia fer. Per història ja saps com ho vàrem aconseguir, oi?

—Sí. Amb unes eleccions plebiscitàries on la majoria dels diputats escollits eren independentistes o volien la independència.

—Exactament. Però tornem al dia del concert. Quins records! Corria el 29 de juny del 2013... el Camp del Barça era ple de gom a gom. Les emocions a flor de pell, cada actuació era més colpidora que l’anterior. Quan va tocar el torn a Brams, el grup del qual en Titot és el cantant, ell va sortir i va pronunciar un bell discurs, on deixava clar que ho aconseguiríem i que ho faríem de la manera més pacífica possible. En una època on ens amenaçaven, alguns folls de l’exèrcit espanyol, en treure els tancs al carrer en Titot va respondre quin era el nostre exèrcit i ho va fer amb les paraules que sempre has vist al suro del despatx i que allà romandran mentre jo hi sigui.

—Són unes paraules ben maques, mare. Me les sé de memòria, escolta: “Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa. I gràcies a ell, no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors...i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit està arreu desplegat, a punt i armat arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure."

—I tant que són maques. —els ulls de la mare s’han omplert de llàgrimes en sentir l’Agnès recitar les paraules que tants records l’hi porten. — I plenes de veritat, ja veus, filla, que Catalunya va esdevenir independent gràcies a les urnes i d’una manera pacífica encara que gens fàcil.

dissabte, 2 de maig del 2015

Ser o no ser

Des del seu blog d'enigmes, endevinalles -Xarel-10- en McAbeu ens presenta tres magnífiques propostes que us publicarem en tres posts independents (hehe). Aquesta és la primera:

SER O NO SER

Ningú ens assegura que serem més rics.
Ningú ens assegura que serem més honrats.
Ningú ens assegura que serem més feliços.
El que si és segur però, és que quan assolim la independència: SEREM!!

divendres, 1 de maig del 2015

Catalunya, nou lletres... com Llibertat!

Estem molt contents de rebre també la participació de tuitaires. En @JordiPauls9 ens envia un breu però molt interessant assaig que val la pena llegir.


Catalunya, sinònim de llibertat, consciència humanista, esforç i amb voluntat irrenunciable a ser lliure.

El Poble català, amb figures de gran vàlua universal i de reconeixement a tot el món per les seves aportacions, també en la actualitat, sap que el respecte és la base, el fonament per la convivència entre persones perquè en la seva configuració originària i atàvica s'ha construït en la llibertat, en la diversitat, en la barreja de persones i cultures.


La força i la convicció d'aquesta gent catalana que se sap d'orígen lliure i que és hereva d'una consciència fonda de pertanyer, des del seu naixement, a un país lliure i Sobirà.
Sobirà: en llatí, princeps, en contraposició i de rang moral superior, doncs, a regne com a país conquerit o dominat.

Segons ens recorda Pella i Forgas, el principat (principatus) és una autoritat o un govern entre gent lliure, mentre que el regne és un govern entre gent sotmesa. El príncep és el primer poder en qui deleguen tots els qui de dret són lliures. Mentre Aragó, Mallorca i València són conquestes i, per tant, regnes.

Catalunya no va sorgir d'una conquesta, sino d'un procés d'independència dels seus antics comtats, que de forma lliure i pactada, van reconèixer tots com a primer (príncep) però entre iguals el de Bacelona (Primum inter pares), o sigui el principat o principal entre tots ells.

Els catalans sóm independents de facto d'ençà de l'any 988.

Com sabem això i ho portem a l'ADN… Érem, sóm i serem hereus d'aquest anhèl, d'aquesta part nostra, la llibertat, que ens va ser arrebassada a la força de foc i mort, sotmesos i ocupats per les forçes militars castellanes durant més de 300 anys i que encara perduren en els nostres dies. Però nosaltres, avui, com a hereus que sóm dels nostres avantpassats, que com ells en són dels seus, amb treball, constància i tenacitat no pararem fins a tornar a ser lliures, com no hauriem d'haver-ho deixat de ser mai, o morirem en la lluita sabent que seran els nostres fills, els nostres hereus, qui ho aconseguiran.

Visca Catalunya Lliure !!!!


Jordi Paüls Bosch
Doc. hist. Via: Xavier Escura

dijous, 30 d’abril del 2015

Assaig d'elogi a la parada

La Consol, del blog HORA BLAVA, també ens regala text i imatge en un micro-relat molt actual

A tots aquells que treballen amb il·lusió
perquè ben aviat tinguem un estat
lliure i independent.

Enquadro la parada des del visor de la màquina i faig un clic. Oh, que cansada estic de la meva parada estrafolària, desordenada i plena d'andròmines. I com m'agradaria refer-la tota perquè la imatge fos neta, minimalista, elegant i bella. Però aleshores, a la reunió, els col·legues dirien desaprovant: "el nostre veritable reclam està en la nostra presència, la nostra convicció i la força de les nostres idees". No he d'aconseguir mai el meu desig i em quedaré a la parada. Car també m'agrada aquest salvatge indret, saber acollir a tothom, trobar un somriure amable i una veu amiga, i ser un lloc de trobada per a nosaltres.

dimecres, 29 d’abril del 2015

El meu país torna a ser lliure

En Xavier Pujol, des del seu Blog, FITA, ens envia aquesta preciosa col·laboració combinant, amb un gust exquisit, text i imatge.



Als Pirineus se sent la pau
Si anem per mar, solquem onades
una ombra ens guia al Palau
són minairons o potser fades.



Se senten veus que no estan soles
Com una engruna d’alegria
En els misteris de Banyoles
contemplarem la fi del dia.



Fidel bandera ets estelada
ets una lluita sens fatiga
és com trobar taula parada
trobar al punt just la veu amiga.


Columnes jòniques reneixen.
i xemeneies a l’arena
són els somriures que vesteixen
la lluita clara, que és serena.


Per acabar amb la decadència
enarborem ganes de viure.
arreu se sent: independència!
el meu país torna a ser lliure.



dimarts, 28 d’abril del 2015

El soparot

Des del blog Encara estem així, d'en JpMerch, es arriba aquest micro-relat:

Aquell clar matí de 12 de setembre, quan despertà, veient que el seu petit país romania lliure, s'adonà de que tot no havia sigut més que el malson d'una mala nit. Collons Pepeta!, que malament em pegaren els caragols.

dilluns, 27 d’abril del 2015

Pare i filla

Tant de temps esperant i ara no pot fer altre cosa que plorar com una ximpleta... i vinga a plorar i riure, tot barrejat... llàgrimes en una mirada plena d’il·lusió i esperança.

El primer pensament és pel seu pare. Un record tan intens que sembla com si la conversa, tinguda fa gairebé quaranta anys, s’hagués produït el dia abans. Es veu a sí mateixa, una joveneta, poc més que adolescent.
- Papi, tu voldries que Catalunya fos independent?

Som a l’any 1977, la independència no és un tema del que es parli habitualment. Però la pregunta li ha sortit així. I és que fa dies que està empipada perquè una companya de classe, cada vegada que es creuen pel passadís, li deixa anar en to burleta: “El catalán no es un idioma, es un dialecto”, i marxa rient.

El pare, al que la guerra civil va enganxar quan tenia tan sols dinou anys, fent-lo patir molt i convertint-lo en pacifista per sempre més, pensa uns segons i diu:
- Sí… si es pogués fer pacíficament, sí que ho voldria.


Ja ho veus, pare -i mira al Cel- ho hem aconseguit! I pacíficament!

Per la televisió, el President de la Generalitat, amb veu ferma, segueix amb el seu discurs de declaració d’independència.